El Bloc del Bon Rotllo

La Palmera

bonrotllo — Sat, 17 Jun 2006 10:01:55 +0000

N’hi havia una vegada una palmera. Vella i geperuda, mai havia vist la vida amb molta preocupació. Un coco de tant en tant, i la infinita mandra d’estar mirant el mar, blavíssim que s’extenia davant d’ella. Una lleugera brisa li acaronava les palmes. Una vida quasi tropical com veieu.

La palemra però no era al tròpic, ni al carib, ni a Pukhet. Era en un racó de la mediterrània. Un racó més aviat rocós que selvàtic. Pero no envejava les seves cosines de Bali o de punta cana. La indolència aquí s’avenia molt amb la feina dels llauradors darrere del seu tronc, amagats darrere les serretes, inundant camps per fer créixer tots aquells colors que mirava de reüll entre becaina i becaina.

Un dia, la palmera no en va saber res d’aquell dia, hi va haver uns altres ulls que es van fixar en les roques, els camps i la costa. No van veure la palmera fins molt més tard. Els ulls, amb una lluïssor àvida van confondre els reflexos del mar amb milers de monedes de plata, i se’n van enamorar. Plata i ulls fan bona parella, molt bona parella. I es multipliquen.

La palmera va dormir el què semblava una migdiada, però quan es va despertar, va trobar tres cents apartaments i una excavadora on abans hi havien els llauradors, i uns ulls, blavíssims, mirant-se-la amb avidesa, gairebé tendrament.

La brisa del mar, un ventet lleugerament salat acaronava ara els maons, convenientment emblanquinats. Les palmes de la vella i geperuda palmera ja no van sentir aquella carícia mai més.

[@more@]

Més que un club

bonrotllo — Fri, 19 May 2006 11:35:07 +0000

Quan parlem del Barça i deim que és més que un club, moltes vegades no sabem ben bé a què ens referim. Ens podem referir a que ser del Barça va més enllà a pertànyer a un club esportiu, o que el barça representa una particular visió política de catalunya, o que és l’equip que passa per ser la nostra selecció nacional mentre no estiguem autoritzats a tenir-ne una de pròpia.

Aquests dies a Àsia, he descobert una altra visió, però. Va començar només arribar a Penang, a Malasia, on el recepcionista de l’hotel, al veure el meu passaport, espanyol de moment, va preguntar-me: perdoni, es de Barcelona, vostè? Sí, ho soc, li vaig respondre, i ell va afirmar, o sigui és seguidor del Barça oi? Si, efectivament. Li diré un secret, va respondre ell, jo sóc de l’Arsenal. I jo, palplantat allà davant esperant la meva clau, li dic, ostres, espero que això no interrompi la nostra breu amistat. L’home va riure i em va donar la cau finalment.

Aquest cas de trencar el gel s’ha anat repetint amb taxistes, recepcionistes, clients, i en general amb tothom amb qui he anat parlant. Tots coneixien el Barça, sabien a la perfecció quin dia i a quina hora era la final, i alguns em donaven les condolències ( aprofito per torna-los-les) o el seu suport. En algun cas fins i tot, es referien al barça com a equip català, tot i no tenir molt clar què volia dir això de "català".

He descobert doncs, què significa a l’altre punta del món això de ser "més que un club". Ara, el Barça és una marca que ven, una màquina per cridar l’atenció, un gran anunci amb una pilota als peus. Ja no només el seguim els catalans, al Barça. Amb només una mica més d’esforç es pot convertir facilment en el millor embaixador de Catalunya pel món, que ens allunyi definitivament de la imatge de sol i toros, que encara ens acompanya als que diem que som de Barcelona. I amb una mica de sort, l’any que ve algún malasi celebrarà la tercera copa d’Europa en alguna font de Kuala Lumpur. Temps al temps.

[@more@]

La llesta de la compra

bonrotllo — Fri, 12 May 2006 17:06:51 +0000

Sembla que a la generalitat el rebost esta buit buit després de les ultimes reunions, i és clar s’ha d’anar a comprar al superendum d’aqui la cantonada. El bonrotllo ha aconseguit fer-se amb una copia de la llista de la compra, però es una mica estranya, a veure si ens ajudeu a treure’n l’entrellat:

Diu aixi:

- Un quilo de vergonya ( entre parentesis hi posa, poca)

- Un pack de mala llet ( això deu ser una marca, encara que no la venen al caprabo)

- Tres paquets de demagogia

- Una dotzena de de reverencies ( marca la madrilenya )

- Un manat de mitjans afins

-Un grapat de calerons ( ei això també em fa falta a mi, que en siguin dos!)

- I un parell de raons inversemblants ( entre parentesis hi posa: que siguin ben madures si pot ser ).

- Pel mal de cap, aspirines, per la pudor, pinces, per no veure-hi unes ulleres ben fosques, per no sentir-hi uns taps de cera marca SI.

El que es més estrany de tot, es que hi ha una postdata. Hi heu vist ma una postdata en una llista de la compra? Jo no, però en aquesta hi escriuen:

Tirar a les escombraries la carta als reis que es va fer al desembre, es confirma que els reis NO passaran aquest any.

Ben estrany tot plegat, no trobeu?

[@more@]Ll

e-Lladres

bonrotllo — Sat, 06 May 2006 13:08:22 +0000

Ja està, ja el tenim aquí. Jo ja m’ho temia, però ara sí que és clar. Ja s`ha donat el tret de sortida pel carterisme digital. I no no, no parlo de hackers que des de la suposada seguretat de les seves habitacions ens trinquen tots els diners que alegrement ens gastem per l’internet, no no, em refereixo a lladregots armats amb portàtils, pdas i mòbils, que ja són capaços de robar … cotxes!

Si, si, pregunteu-li al pobre Beckham. Bé això de pobre és un dir, es clar, perquè encara que ha baixat una posició en el ranking de més ben pagats per la publicitat esportiva, encara és el número 2, darrere en Ronaldinho, coses que pasen quan no es guanya cap títol en 3 anys i l’amic de les dents ho guanya tot o gairebé. Doncs bé, al marit de la spice pija, li han obert el cotxe a traves d’una assalt electrònic, amb un ordinador portàtil i sense ganxos ni pedres al parabrises, net i polit, i molt modern sobretot!

Ja ens podem calçar. D’aquí a dos dies, els carteristes de la rambla només hauran de conectar els seus mòbils i començar a eixugar els nostres comptes que portarem gravats a les targetes interactives. I apa, ni contacte ni res, només amb el noble art del bluetooth. Que ens agafin confessats! Jo per si de casa partir d’ara portaré els diners sempre en metàl·lic i a la mà, no fos cas…

[@more@]

Codis

bonrotllo — Sat, 29 Apr 2006 15:46:09 +0000

7 d’abril de 2006. Peter Smith, jutge de l’alt tribunal de Londres passa una bona tarda. Des del seu despatx veu el Tàmesis emboirat. Les finestres l’aïllen del soroll, pero no li impedeixen sentir les gavines que ha sentit tota la vida. Ell també ha llegit el llibre d’en Dan Brown, el Codi da Vinci i li ha agradat. La cosa es que també ha dictar la sentència d’una demanda de plagi, que per les provges, no sembla que se sopstingui. El mar, el codi… I si en posés un, ell de codi?

11 d’abril de 2006. Una cabana prop de Corleone. Sicilia. Bernardo Provenzano, cap de caps, el gran capo a qui practicament ningú a vist en trenta anys escriu en un petit tros de paper, a llapis, un missatge. Es un dels seus famosos pizzini, els trossets de paper a través dels quals es comunica amb el món exterior. Ha decidit moure una quantitat de diners. No ho pot escriure així, és clar. Enyora el mar. El mar, el codi. Un missatge també codificat sona en una emissora policial.: l’hem caçat.

28 d’abril de 2006. Al senat italià hi ha votació, és la cuarta del dia, i és molt tard. Els senadors estan esgotats. N’hi ha fins i tot que domren. I torna a produir-se el mateix resultat: 162 per Marini, F, 155 per Andrettoi G. NO, NO, pot ser un codi! NO posa Franco, posa Francesco! Giovanni Battaglia, sicilià recorda les pizzini, i es posa les mans a la cara. A casa, a la vora del mar això no pasa. El mar, el codi. Que parin de fer el coglioni aquests de la dreta crida per dintre, i se li escapa una imprecació entre dents.

18 de Juny de 2006. Barcelona. El mar, el codi, em sembla que ja sé què votar mentre miro fixament les ones a la platja de la barceloneta.

[@more@]

Gnostics i agnostics

bonrotllo — Sun, 16 Apr 2006 16:26:54 +0000

Quan era petit, el meus personatges biblics favorits eres els tres reis mags, com es natural. De fet llavors no tenia gaire consciencia del que significava “personatge Biblic” i l’únic moment en què n’estava més o menys atent era durant el nadal, i és clar, la setmana santa.

Quan vaig creixer, vaig voler fer la comunió basicament per allò del rellotge, que estava intimament relacionat amb la religio : el rellotge del campanar, el rellotge de la comunió. A la cataquesi va ser on vaig començar a descobrir “a fons” els personatges biblics : els apostols, els fariseus ( una paraula que sempre m’ha fet molta gracia per altra banda) jesús, i tota la colla. Va ser llavors quan vaig començar a ser agnostic, potser a causa del rellotge, ja que em pasava les hores d’estudi pensant el l’esfera brillant, en el numeros digitals, en la corretja, en el mecanisme, i potser per això no vaig acabar d’entendre mai el cristianisme.

Sembla ser que durant els primers anys de cristianisme hi havia cristians que tambe pensaven en rellotges. Ara ens assabentem que n’hi havia fins i tot que acceptaven l’homosexualitat, el paper de la dona en l’esglesia, i reivindicaven el paper de Judes com a alliberador de l’esperit de crist del seu cos demoniac. Ja sabia jo que gnosticisme i agnosticime tenien alguna cosa en comú, la modernitat. Potser el papa també hauria de comprar-se un rellotge.

[@more@]

Salses roses

bonrotllo — Sat, 08 Apr 2006 16:25:16 +0000

Jo ja sabia que la politica de veritat es tractava a la premsa rosa. Als Estats Units això ja ho portaven fent molts anys, i es molt clar que Hollywood no ha deixat de retratar els poliics, les corrupteles a Miami i Los Angeles i els embolics als despatxos ovals.

Aquí teníem la salsa rosa. Fins ara era un programa que tocava molt de passada les gambes i les endivies del coctel tropical que acostuma a acompanyar aquesta salsa mescla de tomaquet i maionesa, però, ara, per fi hi ha salsa de veritat!!

El que es estrany es que ningú se n’adonés abans de que Marbella era un festival de la corrupció. Tant seguir a la Pantoja i al seu ex-alcalde o parlar d’en Gil i Gil i el seu cavallet i ningú s’adonava del tuf sospitós que els envoltava com l’encens del botafumeiro a Santiago? Potser hauria d’investigar també el tomaquet i la maionesa, i les seves estranyes relacions amb les gambes de Marbella. Que no es normal que si fa pudor, la salsa ho tapi!

[@more@]

El nou diccionari

bonrotllo — Sat, 01 Apr 2006 16:22:38 +0000

Quina seria la traducció de botellón al català? Abans ho discutiem, i la veritat, no hi ha gaires alternatives nostrades que es puguin comparar a la imatge gràfica que ens dona una gran ampolla, plena d’alcohol fins a vessar. Per sort a catalunya tenim instruments i institucions filologiques que ens poden dir què es correcte i què es un barbarisme, com l’Institut d’Estudis Catalans.

A Estats Units, però, aquest instrument no existeix. Allà no hi ha ni academia de la llengua, ni Institut d’estudis americans, ni res de res. I es clar, amb el buit que això produeix, hi ha gent que té la temptació d’ocupar el lloc d’acadèmic de la llengua. I el primer candidat es Donald Rumsfeld, secretari de Defensa dels Estats Units, que pel què es veu té vocació de filòleg.

Com traduiria ell la paraula: “botellón”? Segurament com a “subversió alcoholica de la pau al carrer”. Si si, perquè a aquest filoleg amateur no li agraden les alternatives sencilles. Veureu, a la insurgencia l’ha batejada com a “elements contraris al govern legitimament constituit de l’Irak.”. Com sentiu. L’antiterrorisme també té una nova proposta de sinònim: “lluita contra l’extremisme global”. Això que podria servir tant per definir l’aversió a l’estrany gust al vestir de camilla parker bowles com el disgust contra el vegetarianisme extrem es la nova frase que fa servir l’administració republicana actualment al govern dels EUA.

I después diuen que ningú vol ser filòleg. Espero que en Donald aviat ens doni la resposta a un nou sinonim: ocupació prolongada d’un pais extranger.

[@more@]

Clixes

bonrotllo — Sat, 11 Mar 2006 04:11:24 +0000

Jo també pensava que Tailandia era una gran platja amb un passeig maritim ple de go go bars -per fer-ho fi- i turistes sols, grassos, embermudats i amb una thai al costat o a la vista.

Però Tailandia realment sorpren. Potser es que nomes d’arribar vaig trobar una manifestació gegant que demanava la dimissió del primer ministre. Evidentment a ningú – a la resta del món- li interessa el que passi o li deixi de passar al primer ministre del prostíbul més gran del sudest asiàtic, i no se n’ha fet ressò ningun mitjà de fora la zona. Pel que es veu a Thaksin Shinawatra li ha crescut una oposició ciudadana de la qual no n’era conscient des del seu palauet i el seu despatx dels múltiples consells d’administració on s’asseu. Coses que passen quan no s’escolta el què realment pensa la gent.

I ahir mentre em bocabadava amb el disseny avantguardista de la fira de mostres de Bangkok, envejava secretament els dissenyadors d’interiors thais. Perque el xinesos ja saben on han d’anar a buscar l’alternativa al disseny italià. I tant si ho saben ! només havies de mirar al voltant i només veies xinesos satisfets rient del que diuen que només són capaços de copiar. I sabeu el pitjor? Que si parles de disseny català aquí diuen: ein? No toros ¿ no fiesta? Benvinguts al nou paradís del turisme mental del segle XXI.

Nosaltres podem seguir tan cofois amb el nostre clixe del Bangkok by night, i els nostres polítics tan satisfets amb el paperet de renovació de matriculació un any més al curs dels repetidors. Alegria alegria, fiesta – toros – sangria!

[@more@]

Clixes

bonrotllo — Sat, 11 Mar 2006 04:11:18 +0000

Jo també pensava que Tailandia era una gran platja amb un passeig maritim ple de go go bars -per fer-ho fi- i turistes sols, grassos, embermudats i amb una thai al costat o a la vista.

[@more@]