El Bloc del Bon Rotllo

Com es que quan un nen neix arriba sense manual d’instruccions? Això s’hauria de denunciar a alguna organització de consumidors. Almenys un fullet com els de l’IKEA, que ni tingui paraules, només 4 dibuixets basics que expliquin una mica com es posa en marxa la personeta, i endavant !

Jo crec que haurien de posar primer la persona individual. Un dibuixet de les necessitats basiques, mejar, beure, un sostre, una tele, en definitiva, els fonaments de la supervivència.

Despres la família, que seria un pictograma de la persona envoltada d’x individus que cuiden que aquella persona no acabi tancada en una habitació amb la tele com a companyia per la resta dels seus dies. Alguns esquetxos d’ aniversaris, nadals i vacances al pueblo també anirien bé per explicar la funció de la familia.

Si passessim a la seguent taula explicativa, ens trobariem els amics, que no serien més que una constel·lació de punts en unes àrees que podrien portar signes de l’escola, la universitat, la feina, el poble, el barri, les convivencies, la disco. S’hi podrien afegir tants globus explicatius com calguessin pero sense fer-ho carregós que l’amistat de vegades ja es prou farragosa!

I finalment el pais. Si ja ho sé que n’hi ha més d’un de pais, pero podriem ficar aquesta persona que dibuixem en una manifestació, per exemple. Amb amics i familia. La imatge, és clar seria la de la tele. I veient-la veuriem milers i milers de persones en moviment, i exigint un manual d’instruccions que expliqui amb claredat com són i què volen ser.

Sembla però, que el consell de direcció ha decidit que no calen tants manuals d’instruccions, amb un paper de garantia de no ruptura, ja n’hi haurà prou.

[@more@]

Tweet

Disfresses.

Jo sempre vaig tard. Son les tantes i jo encara sense disfressa! Per sort només obrint la tele m’he trobat uns quants models que m’han fet bastant la peça.

D’empresa elèctrica: només cal portar una bandera i una constitució, la corona i la flama de la llibertat són opcionals.

De crispació: senzillisim, gomina, molta gomina i un paper on hi posi, firme usted.

De grip aviar : una mica més complicat. Unes plomes i un mocador son els complements més solicitats aquest any.

De mourinho : és com la clàssica disfressa de pallasso, però amb una corbata afluixada en comptes de nas vermell.

De partit politic català: el més senzill de tots, unes orelleres i unes guies com les dels ases, i sobretot moure els braços i obrir molt la boca com si es parlés mentre la gent de la rua et diu coses.

De ràdio nova : … bé aquesta es la que he triat al final. Si veniu al carrer plana hospital el veureu!

[@more@]

Tweet

Sabies que cada ciutadà té la seva identitat i de vegades aquesta identitat es compartida? Como? y porque? Doncs perquè l’home es un animal social i tendeix a reunir-se en grups afins amb els cuals desenvolupa relacions més estretes que amb altres grups humans. De vegades aquests grups desenvolupen una cultura comuna, comparteixen valors, i s’identifiquen entre ells i en relació als altres grups.

Sabies que de vegades aquesta identitat compartida no coincideix amb les fronteres politico-administratives? Como? Y porque?? Doncs perque no sempre els ciutadans crecen que l’estat on viuen els representa suficientment, o creuen que no poden decidir politiques claus pel territori on viuen, o simplement l’estat on viuen els persegueix per definir-se identitariament de manera diferent de la identitat majoritaria.

Sabies que la assemblea de parlamentaris del Consell d’Europa ha recomanat als estats membres que no discriminin per raó d’identitat colectiva, i que es posible tenir-ne més d’una com passa a moles països d’Europa? COMO?? Y PORQUE??? Doncs perque aquesta assemblea de parlamentaris no té cap mena d’interès en guanyar vots a base de crispar l’ambient i no necesita tenir un cap de turc per amagar cap manca d’idees politiques.

Sabies que en cap moment he parlat de nacionalisme o de Catalunya? Como? Y porque??? Ai, Perque no em ve de gust estar tot el dia justificant-me per sentir-me català.

[@more@]

Tweet

Cada dia es descobreixen coses noves: fa tres setmanes coneixiem que els tonos politonos estan salvant la industria musical. La gent ja no compra cd’s pel que sembla, sino que es baixa les cançons al mobil. Jo no ho he descobert fins avui mateix i aixo que tenia mobil de fa uns quants anys.

Fa trenta anys, una persona interessada en les noves tecnologies era la persona mes estranya de la comunitat de veins: un jove, normalment solitari, que menjava, es divertia, dormia i practicament vivia nomes per l’ordinador. La resta de gent, quan no funcionava la radio li donava cops o si no se sentia el telefon, el sacsejava com si aixo pugues solucionar alguna cosa.

Fa deu anys, un mobil era un signe de pijeriu, de poder economic, de jo el tinc i tu no elis elis. La gent ja no donava cops als telefons i a les radios, pero encara no sabia què era un Mp3 o un polito real.En aquella epoca, els privilegiats que tenien mobil, escoltaven una mena de biribiribiri tipus back rogers, i tan feliços!

I mireu ara, jo descobrint els tonos politonos, l’equip del bon rotllo discutint sobre si un fitxer es pot enviar per infrarrojos o bluetooth, i 50.000 persones colapsant tots els hotels de Barcelona per la celebracio del Congres de telefonia GSM que definira els serveis de tercera generacio per a mobils dels proxims anys.

Jo per si de cas, ja estic muntant el tono politono Blog. Marqueu bonrotllo i potser , qui sap, estare salvant la industria radiofonica catalana dels cops i sacsejades, que ara ja no afecten als receptors, sino als mateixos treballadors! Tranquils jo us salvare.

[@more@]

Tweet

No sé què passa que sembla que l’humor està mal entès ultimament. Només cal obrir la tele, llegir els diaris, escoltar la ràdio, i veure que el primer que s’ataca, avui en dia és l’humor.

Mireu el cas del pobre Jorge Cadaval, humorista dels Morancos: l’home va baixar a fer algunes bromes al vestuari del Sevilla, equip del qual es seguidor acerrim, i a la que s’encara amb en Dragutinovic amb el seu salero andalus… patapaam … me li engega una llesca que li ha deixat l’ull a la birulé per uns quants dies.

I perquè no parlar d’en Pepe. Si home, en Pepe rubianes, aquell que recita monolegs iconoclastes que fan petar de riure ( almenys a mi). Doncs el pobre home apareix a la tele amb el seu habitual i peculiar sentit de l’humor… i hores despres ja es l’objectiu numero u per a ser enviat a la patagonia i privat del dret a la llibertat d’expressió, i fins i tot , si ens descuidem, del dret a la parla.

L’humor de les vinyetes? Ui no no, ni parlar-ne que encara ens podrien acusar de provocar la tercera guerra mundial.

Però que no veieu que el camí es l’humor valencià? L’humor que en podriem dir, taronja, té el seu origen en les falles, i el “meninfotisme” tradicional de la horta, i la seva màxima expressió es l’actual generalitat valenciana. Qui sinó podria defensar que el valencia és català, i a la vegada un idioma? És clar que es un idioma, el mateix en el que esteu llegint aquestes ratlles.

Què, capteu la fina ironia valenciana? Si en voleu un manual sencer, us recomano l’Estatut Valencià del 2006, encara per editar, però que podria ben bé figurar a les vostres col·leccions de l’editorial Bruguera, entre el Mortadelo i Filemón i el Superlópez.

[@more@]

Tweet

Cada cop és més clar, la Xina està dominant el món. Fa 50 anys, de la Xina només es conexia en Mao i la revolució cultural, Fa 15 anys coneixiem per primera vegada Tiananmen, la porta de la pau celestial, la plaça més gran del món. Fa 5 anys ens asabentavem de la nominació de pequin com a seu dels jocs Olímpics. Aquest any la Xina ha superat a França en termes de PIB.

Hem vist com sorgien restaurants xinesos per totes bandes. Hem vist com del Made in Taiwan es pasava al Made in Xina, fins i tot en productes on no hi cap una etiqueta. Hem vist com els antics Tot a 100 es pasen a anomenar Basars Xinesos.

Pero la pitjor arma que tenen els xinesos avui en dia no són els míssils, ni les pedres espies, ni l’exèrcit de 100 millions de soldats. No, la pitjor arma es … el calendari lunar xinès! La seva influència ha arribat fins a les altes esferes polítiques espanyoles, i ho puc demostrar: aquest diumenge comença l’any del gos, però els nostres polítics ja van començar les celebracions fa temps, mireu sino els lladrucs, les remenades de cues i els ullals que sorgeixen a tort i a dret. El pitjor vindrà quan comenci l’any de la rata…

[@more@]

Tweet

Semblava que els temps no havien canviat. Que en Dylan s’havia equivocat i que els seixanta van ser un miratge que es va inventar entre Tuset i Montmartre. Que Barcelona ja no estava de moda. Que tots mengem cereals amb llet al matí.

Hi ha gent però que mai li va arribar allò de la Gauchedivine. Gent que anava a estudiar descalça i no sabia ni on quedava això de Barcelona. Gent que mastegava coca no perquè la new age així ho aconsellés, sino per fer passar la gana i el mal d’altura. Gent a qui el Govern li quedava tan lluny com l’hospital més proper. Gent que mai havia pogut dir res. Gent que no havia vist pa i mantega fora dels llibres, i menys havien somiat amb un hotel on se servis pa i mantega en règim de buffet lliure.

Però sembla que si que canvien les coses. Mireu si no, les noves tendencies del 2006: pa i mantega a la moda, jerseis de ratlles a la política.

[@more@]

Tweet

Els diccionaris tenen vida! No busqueu vida extraterrestre, no busqueu les paraules al vent, no no, obriu un diccionari i… ja veureu! Em va passar aquest principi d’any, un dia d’aquests que no tens massa cosa a fer. Mirava les notícies i abans de caure en una sopor infinita els ulls se m’en van anar al diccionari que tenia a la taula no sé ben bé perquè… M’estava cridant, n’estic segur, em deia: obre’m obre’m i ja veuràs… Doncs no em vaig poder resistir, el toco, l’obro i… la R!

La primera paraula que em vaig trobar és Repetir, un verb curiós perquè, què significa petir? Es una forma antiga de patir? Es la forma catalanitzada de “pedir”? O sigui, lògicament aquesta paraula hauria de voler dir tornar a patir, o tornem a demanar. EL diccionari m’estava intentant dir alguna cosa…

La vista se m’en va anar seguidament a Rebaixa, les coses de les rampes de Gener. Aquesta es més senzilla, baixar el que ja és baix, encara que baixos baixos, els preus… doncs no gaire, hauriem de trobar un altre nom per les rebaixes, com per exemple: menys altes o alguna cosa així.

I no content amb això, la pagina se’m mou i vaig a petar a Retorn. Tornar a tornar. No té gaire sentit tot plegat, que m’estava volent dir, i encara no ho sé, però ja ho desxifraré ja… Repetir, rebaixa, retorn, ai em fa ballar el cap aquest llibrot. I per la tele mentrestant, un militar deia no sé què de l’Estatut. Alguna idea?

[@more@]L

Tweet

Ja s’ha acabat el Nadal ? Sembla una pregunta obvia, si home si, deveu pensar. Pero jo no n’estic segur. Quan s’acaba el Nadal? Abans deien que s’acababa per la Candelera, allà cap al Febrer, quan s’havia de recollir el pessebre i les garlandes ( poques en aquell temps ). El més lògic es que s’acabés just el dia de reis, o concedint un dia més d’esbarjo com feien quan anavem a l’escola aquella dels anys 80 que ara diuen era tan terrible, el dia 7 de gener.

A molts països, el Nadal l’acaben, precisament el dia de Nadal, ni Sant Esteve fan. Altres, més generosos, allarguen la temporada fins al Cap d’any, però el dia 2 tothom altre cop a la rutina. A la major part d’Europa quan els hi parles dels reis, et miren extranyat i et diuen, els reis ? Ah ! Allò que feien al segle XIV ? I tu et quedes amb aquella cara de coi si que estem endarrerits al mediterrani…

Pero que li agafa a aquest parlant ara de quan s’acaba el nadal , us deveu estar preguntant. Mira, es que em preocupa que s’acabin les bones voluntats, els bons desitjos, i els proposits que segur segur complim. Això de que tothom sigui bo només al desembre i principis de gener em preocupa. I que em dieu del cada ovella al seu corral ? Només per nadal? Es per això que ara que una ovella ( de la raça de les royo-marines per més dades) se’ns en va del nostre corral, em sap greu que s’acabi el Nadal. Què hi vols fer!

[@more@]

Tweet

Hi ha sopars i sopars: el sopar de despres del cine, el sopar d’abans del futbol, el sopars de l’àvia, el sopar de la nit de nadal, i abans que aquest, el sopar d’empresa. De fet seria millor dir-n’hi el “menjar” d’empresa de nadal, perquè cada cop són més els companys de feina que dinen, o que fan un pica-pica plegats.

Els menjars d’empresa són l’ocasió perfecta per a dues coses: criticar i ridiculitzar. Tot allò dels companys de feina, que bon any nou, que mira que tenim el millor jefe del món, que mira que n’es de generosa la panera d’aquest any… tot mentida, una màscara que tapa el que realment pasa entre panet i panet: que si aquest això, que si aquesta allò ( podeu substituir el això i allò per, com m’agradaria guanyar més diners i que descobrissin que l’altre es dedica a no donar pal a l’aigua tot l’any, en canvi jo… amb lo treballador que soc i mira’m!).

Però no us creguessiu que ha sigue la tele, el consumisme o Càrod Robira el que ens ha portat a aquesta situació d’odi en forma de Dinar de germanor, el mateix cristianisme va tenir un dels primers menjars d’empresa coneguts, i va acabar amb un dels comensals traint al jefe per unes quantes monedes i els altres fent veure que no en sabien res. Per per sort, uns dies més tard al jefe l’ascendien, i és per això que cada any, pels volts de nadal, commemorem aquell primer jefe que va gastar-se els cuartos en els seus soferts subalterns, gracies a deu!

[@more@]

Tweet